side-area-logo

LA IMPORTÀNCIA DE LA FAMÍLIA A L’ÀMBIT ESCOLAR

L’educació és el procés de transmissió i adquisició pròpia de coneixements, normes, valors, rites, conductes, tradicions, etc. Que es van desenvolupant al llarg de la vida d’una persona i que constitueix una part important de l’activitat social. El coneixement no està ja present quan naixem sinó que cada individu va aprenent al llarg de la vida.

Si alguna cosa caracteritza els xiquets és la seua immaduresa, quan naixen no tenen les competències necessàries per desenvolupar-se al món social. Degut a açò, els adults es preocupen de transmetre’ls els coneixements, valors, normes, conductes, tradicions, etc., que té la societat a la que viuen i es desenvolupen. Aquest aprenentatge és llarg i no s’ofereix de manera immediata, sinó que va evolucionant segons amb les persones amb qui interactua i les institucions de la societat en la que se senta integrat.

La família és el principal i primer medi de socialització. Són les persones amb les que més temps passa, on s’estableixen les relacions de major fortalesa i on se sent més protegit i vinculat afectivament. Per tant, podem considerar que és al si de la família on es comença a desenvolupar el procés educatiu. Dins d’aquest procés, es troben, entre altres, les primeres pautes socialitzadores, el principi de maduresa, seguiment de normes i regles, la cura i la responsabilitat. No obstant això, tot aquest procés educatiu actualment es comparteix amb altres figures socials com són les institucions escolars.

Cada vegada més, hi ha una preferència creixent de les famílies a delegar les seues funcions i responsabilitats a l’escola. En molts contextos i situacions, les escoles han de fer-se càrrec de, a més d’ensenyar, educar els xiquets, degut a que a la seua llar i al si de la seua família no se’ls ofereix eixa primordial socialització primària. És a dir, l’escola acumula ambdues funcions: ensenya i educa.

Ambdós àmbits segueixen sent dos contextos d’aprenentatge molt importants per al desenvolupament de cada persona i la formació de les futures generacions. Entre ambdues ha d’existir un acord de complementarietat, coherència, continuïtat i col·laboració. Quan no extrauen objectius comuns i afronten el repte d’educar per separat i sense comunicació, sorgeixen seriosos problemes d’aprenentatge. És molt important la relació i aplicació de continguts i coneixements entre l’escola i la família, perquè al vincular el que s’aprèn a fora i a dins de l’escola amb el dia a dia del xiquet, s’interioritzen i comprenen millor els coneixements. Com bé exposa Inmaculada Égido a la seua investigació sobre Les relacions entre família i escola, “la col·laboració amb les famílies i la inserció amb la comunitat es tornen imprescindibles. Han de considerar-se els diferents rols i protagonismes, evitant generar conflictes en competències i responsabilitats” (Égido, 2015: 8).

Com influeix el seu context socio-familiar en el seu rendiment escolar? Quin és l’origen d’alguns comportaments i actuacions dels xiquets a l’escola? Quines conseqüències tenen per als xiquets que, hui en dia, no estiguen ben delineades les fronteres entre una i altra?

Les relacions entre la família i l’escola tenen com a fi la millora dels processos i els resultats educatiu. Quan els pares o familiars més propers col·laboren activament amb l’escola per aconseguir objectius comuns, es comprova que els assoliments acadèmics dels seus fills solen ser millors. Per tant, és molt important aquesta col·laboració efectiva entre pares i escola.

La base en la que se sustenta és que tant la família com l’escola han d’unir-se en la tasca educativa. El principal objectiu d’aquesta unió és que ambdós àmbits es coneguen i dissenyen pautes per aconseguir una col·laboració productiva.

De tota manera, com expressa Egido (2015) “qualsevol tipus d’implicació s’associa a un millor comportament a l’escola, a millors hàbits d’estudi i a majors nivells d’autoestima i motivació cap a l’aprenentatge”.

Al llibre de María José Rodrigo, Context i desenvolupament social (1994), ens trobem amb quatre estils d’educació: democràtic, autoritari, permissiu i indiferent.

L’estil democràtic destaca per uns pares que mostren afecte al xiquet, estan atents a les seues necessitats i punts de vista i, a la vegada, combinen certa fermesa a l’hora de mantenir els principis i normes. Els xiquets tenen llibertat i les normes existents tenen una justificació i un perquè per a ells. Els pares fomenten la independència del xiquet, cooperació i respecte de les normes utilitzant molt el raonament i la reflexió sobre les conseqüències que per al xiquet o per als altres poden tenir certs comportaments. En alguns moments, aquestos pares utilitzen la imposició. Els pares que apliquen un estil democràtic, faran que els seus xiquets tinguen seguretat en ells mateixos i alts nivells d’autoestima i autocontrol; saben cooperar i respectar els altres, el que causa unes bones relacions interpersonals; saben prendre decisions per ells mateixos i col·laborar en conflictes ja que tenen ben desenvolupat el sentit de la responsabilitat i la maduresa; i, a més, solen ser xiquets independents però afectuosos.

A l’estil autoritari allò predominant és l’existència d’abundants normes i l’exigència d’una obediència prou estricta. Les normes rarament tenen una justificació davant del xiquet i no es tenen en compte els seus punts de vista o les seues necessitats. L’obediència s’obté a través d’imposicions i amenaces. Del xiquet s’espera molta més dependència. Els pares esperen del xiquet obediència i respecte. Creen en el xiquet una forta tendència a obeir i no saben prendre decisions per ells mateixos, el que crea persones insegures, plenes de pors i amb poca iniciativa.

Algunes de les conseqüències d’aplicar aquest estil és que solen ser conformistes, sense desig de lideratge i que accepten la voluntat dels altres. Si no els ajudes i guies en allò que han de fer, se senten perduts i insegurs. Són xiquets obedients però mostren alts nivells de dependència. No solen sentir-se acceptats, tenen una autoestima baixa i estan massa pendents del que pensen els altres.

Els pares permissius es caracteritzen per l’afecte i el deixar fer. Creen un ambient en el que el xiquet se sent estimat a la vegada que obté moltes llibertats d’acció i expressió, existint molt poques normes i pautes i, no complint les que ja existeixen. Els xiquets troben molt poques exigències a les que fer front i porten una existència relaxada amb escassos controls. L’estil permissiu crea en els xiquets un alt nivell d’irresponsabilitat ja que no són capaços de prendre cap responsabilitat. Solen ser insegurs, ja que qualsevol acte que facen sol valdre, i no tenen la seguretat de saber què fan bé i què malament. La seua autoestima sol ser baixa ja que tot el que facen estarà bé i quan fan quelcom per sí mateixos, atribueixen eixe aspecte positiu a causes externes. Açò causa que quan algú els diga que alguna cosa està malament no sàpiguen enfrontar-se a problemes. Són egocèntrics, dependents i estan mancats de capacitat d’esforç i autocontrol. Solen incomplir les normes ja que no entenen el seu sentit, de la mateixa manera que presenten problemes per a les interaccions socials.

Per acabar, trobem l’estil indiferent, on al xiquet se li dóna tan poc com se li exigeix. No hi ha normes que complir, però tampoc afecte que compartir. El que més destaca és la poca intensitat de les afeccions i la indiferència respecte a les conductes del xiquets. Els xiquets solen ser insegurs, impulsius, amb escassa motivació, rebels, amb algunes pautes de delinqüència, poc autocontrol i escàs respecte a les normes i a les necessitats dels altres. Socialment solen ser solitaris i aïllats, no saben relacionar-se. Viuen amb grans mancances afectives i, en moltes ocasions, se senten rebutjats i solen presentar problemes emocionals.

La conclusió és que, els xiquets que als seus vincles familiars tenen unes relacions positives i felices, tenen més probabilitats de tindre relacions positives i felices amb els seus companys i tindre un bon rendiment acadèmic. A més, el comportament dels pares cap als seus fills a nivell d’educació i d’interès també influeix considerablement en el seu nivell acadèmic.

 

Recommend
  • Facebook
  • Twitter
  • Google +
  • LinkedIN
Share
Tagged in
Leave a reply

We use cookies to ensure that we give you the best experience on our website.
Ok